La ignorància és una característica que es tendeix a ocultar. Si un no domina o no sap res d’una matèria calla o ho confessa en petit comité. Encara que sempre hi ha algun fatxenda que se les dóna de saberut i que sol fer el ridícul quan obre la boca –o desembeina la ploma. Per això sorprenia una mica veure pels carrers de Saragossa, el passat 4 de juliol, un centenar de persones, moltes d’edat provecta, amb una pancarta on feien gala de la seua ignorància. «No Hablamos Catalán», proclamava als quatre vents. Els transeünts esperaven que a continuació apareguera un altre grupet enarborant l’estendard de «No Sabemos Trigonometría», però no. Hi havia també banderes de la Comunitat i un grapat de joves amb fosques ulleres proclamant l’obvietat que «En el Reino (és constitucional aquesta denominació?) de Valencia hablamos valenciano y castellano». Tal i com diu la real Academia de la Lengua el valencià és «Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia», definició corroborada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
A l’ombra d’aquesta plataforma que reivindica desacomplexadament la ignorància, n’han sorgit com a mínim un parell: «Plataforma No Hablamos Castellano» (http://nohablamoscastellano.blogspot.com) que, en contra del que diuen les autoritats lingüístiques, reivindica que la variant del castellà que es parla a Aragó és «Aragonés sureño». L’altra, bastant passada de voltes, s’anomena «No Hablamos Suomi» (http://nohablamossuomi.wordpress.com).
Sembla que el signe dels temps és proclamar allò que ignorem, manifestant-nos si cal pels carrers amb el cap ben alt. Jo crec que continuaré en la meua línia, aprenent dels que saben i dient, a qui ho vulgui sentir, que jo sí que tinc la sort de parlar català, castellà i una mica d’anglès.
En els anys d’estudiant a l’escola Massana, vaig tenir un company de la República Dominicana, en Miguel. Es va fer de la colla ràpidament, i no era estrany que visitéssim de tant en tant el minúscul apartament que compartia amb la seua ex-dona. Allà les converses sovint versaven sobre el seu país. El nostre amic no era ben bé negre, però el cabell rinxolat, la pell morena i faccions delataven el seu origen caribeny. Tot i això ell mantenia amb energia que era absolutament blanc. I per demostrar-ho ens ensenyava el carnet on hi posava ben clar «Raza: Blanca». Es veu que allà distingien entre «Blanco», «Negro» i «Indio» –qualificació que no descrivia els exterminats caribes, sinó els mulats. Aquesta anècdota em ve al cap en sentir les tertúlies de les cadenes, suposadament progressistes, la SER i Cuatro. La majoria d’opinadors –per no dir tots– que hi participen anomenen els partits d’adscripció territorial com a «nacionalistes», sovint amb un menyspreu que voreja l’escarni. No sé com deuen qualificar, aquests saberuts, la borratxera descordada que viuen aquests dies els seus companys d’esports. Amb l’excusa de l’Eurocopa se senten expressions que haurien de fer esgarrifar qualsevol no-nacionalista. Tanmateix no he sentit cap recriminació, ans al contrari, sembla que s’apunten a l’orgia «ejpañolista» sense recança ni càrrecs de consciència. Entretant els acusats de nacionalistes continuen disculpant-se, dissimulant o barallant-se entre ells.
Els polítics –els de debò, els que treballen per millorar el seu entorn– tenen una molt difícil tasca per acontentar els votants. Sobre tot quan van mal dades econòmicament. Tots ens creiem en possessió de drets irrenunciables, sovint només pel fet casual d’haver nascut en un lloc. I aquests drets ho inclouen tot; no hi fa res que siguin mesures transitòries per compensar una situació adversa o que faci quatre dies que en gaudim. Per acabar-ho d’adobar, aquestes prerrogatives que per nosaltres semblen inqüestionables, les trobem intolerables quan s’apliquen als altres.
Tot això ho dic perquè m’ha cridat l’atenció, en el debat de la finançament autonòmic, que les comunitats que més reben, no admeten perdre una engruna dels privilegis de què gaudeixen. És evident que que la qualitat de vida en aquests territoris és millor que mai. Només cal passejar-se per alguna de les seues petites ciutats i sentir com els seus habitants s’enorgulleixen de viure molt millor que els de Barcelona, per exemple. A la vegada, en aquestes poblacions, se senten també les protestes pel tracte pretesament «privilegiat» que reben els col·lectius desafavorits –sobre tot si són immigrants o gitanos.
Davant d’aquest egoisme estructural que ens afecta a tots sense excepció, quines opcions li queden al polític? La fàcil: demagògia. La difícil: pedagogia. Quina és la que està més en voga actualment? Em temo que la resposta és evident.
El rinoceront es caracteritza per la gruixuda pell, una cuirassa que el fa insensible al món exterior. I també per la curtesa de la seua visió. Amb aquesta imatge tan gràfica, Josep Espluga, doctor en sociologia per la UAB nascut a Alcampell, descriu l’actitud de l’opinió pública aragonesa respecte a la minoria catalanoparlant. L’entrevista, molt nutritiva, apareix al número 76 de Temps de Franja. Bon coneixedor de la realitat frangenca, aragonesa i catalana, les seues consideracions sempre són clarividents. Ha retratat el sentiment dels habitants d’aquest racó d’Aragó amb precisió i realisme als llibres Urbilatèria, Planeta Franja i al recent Com embolicar la Franja amb una fulla de pi. Els franjolins estem enclavats entre dues societats –l’aragonesa i la catalana– que mos voldrien diferents de com som. Els uns desitjarien que fórem «normals» i parlàrem castellà com ells o, a tot estirar, algun dialecte moribund que ens faci pintorescos però inofensius. Els altres que mos férem catalans directament. Davant d’això hi ha qui es proclama ultra-aragonès, qui es fa pro-català i, per últim, qui dissimula i procura passar desapercebut –la majoria. Tot plegat, diu Espluga, una despesa inútil d’energia mental.
Coincideixo també amb l’escepticisme que professa respecte al futur de la nostra llengua. Malgrat els trenta anys de defensa aferrissada del català a l’Aragó, no s’ha aconseguit penetrar ni una mica en la pell de rinoceront de l’opinió pública aragonesa; ans al contrari, sembla haver crescut el rebuig al català. Com a mostra el reportatge que vaig veure l’altre dia a Aragón TV, on un parell de simpàtics presentadors es passejava per Montanyana i Pont de Montanyana sense dir ni una paraula de la llengua que s’hi parla. Potser la miopia els havia arribat a l’orella.
Ara és per l’aigua, ahir per l’Estatut, demà pel finançament... Deu ser molt cansat, això de ser català. Qualsevol cosa encaminada a millorar-ne la qualitat de vida (infraestructures, competències...) serà titllada d’insolidària per aragonesos, valencians o extremenys. L’Heraldo m’ho corrobora dues voltes per setmana: béns de la Franja, aigua de l’Ebre... i ni una paraula de la infàmia que ha de suportar el doctor Artur Quintana per haver dit una veritat diàfana. Potser ho fan per assegurar-se que mai no siga el moment adient per redactar una llei de llengües. El que acaben aconseguint és la desafecció mútua: «qué malos son los catalanes»; «els espanyols no ens volen». Els que som al mig sentim l’amargor de la lluita inútil, la saliva gastada de tant mastegar el tema. Em pregunto perquè no passa igual amb Euskadi o Navarra. Ells tenen el concert econòmic, van a la seua. Hi ha la xacra del terrorisme, és cert, però a banda d’això mai no he sabut de cap boicot als seus productes. En canvi els catalans gasten milions en campanyes per fer-se estimar per la resta d’espanyols, demanen perdó, abandonen la seua llengua quan imaginen que algú no la parla... I els immigrants que fan l’esforç d’aprendre el català es troben que tothom se’ls dirigeix en castellà.
Ser català en una Espanya així és ser cornut i pagar el beure. Entretant, als aragonesos que parlem català ni ens coneixen a Catalunya ni ens accepten a l’Aragó. Nosaltres sí que som l’ase dels cops.
Avui dia, en la nostra societat occidental, sembla difícil que es cometin aberracions com els processos a Galileu o Giordano Bruno. Tanmateix la FACAO ho ha fet. Ha dut als tribunals, entre d’altres, el doctor Artur Quintana per dir el mateix que tota la romanística internacional: el que parlem a la Franja Oriental d’Aragó és català. Per tant, qui diu el contrari menteix, de la mateixa manera que menteixen els qui neguen l’Holocaust. (Segueix)
Vaig créixer en un ambient que definiria com saludablement religiós. Ni escoles d’«hermanos» ni misses solemnes, sinó tot el contrari: barri obrer on cristianisme era sinònim de llibertat i dignitat. Sóc agnòstic –se m’escapa la part transcendent de la fe– però mantinc un respecte profund pels valors cristians. Malgrat tot, actualment no puc evitar tenir la certesa que les religions són un greu problema per la convivència entre cultures. Que un col·lectiu es cregui en possessió de la veritat absoluta, fa que qualsevol pugui interpretar que tot és vàlid per «convèncer» –o directament vèncer– l’altre: des de la predicació fins l’atemptat suïcida. (Segueix)
(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 21 de març de 2008)A Horta de Sant Joan els veïns han votat, per majoria molt absoluta, contra els molins de vent al terme. No conec el tema a fons, per tant no en puc parlar amb propietat: no sé si l’indret triat té alguna mena de protecció o si s’hi fan esports aeris; però tot i així voldria fer-ne alguna consideració. Al llarg de la meua vida he seguit les lluites contra les fonts brutes d’energia. Jo mateix vaig assistir a força manifestacions, inclòs un cap de setmana a Ascó en contra de la central nuclear. (Segueix)
L’altre dia, la meua filla gran va venir de l’institut indignada contra el rei en Jaume. Jo sempre l’havia tingut per un gran rei, que expandí la corona cap al sud i mar enllà. Estranyat, vaig preguntar-li què havia fet, per merèixer els seus retrets. «Per la seua culpa no tenim eixida al mar!». Potser sí que havia llegit alguna cosa a l’Heraldo sobre el tema, però ho havia atribuït a la caverna dels «aragonesos-que refermen-la-seua-identitat-negant-la-de-Catalunya». Però ara la «caverna» havia entrat a casa de la mà d’una de les millors professores de l’institut. (Segueix)
(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 8 de febrer de 2008)
Defensar el català a l’Aragó no és anar a favor o en contra de cap partit polític. La llengua pròpia de la Franja és patrimoni de tots i, per tant, no pot ser objecte de disputa partidista. Conec aragonesos de tots els colors polítics que són parlants de català i no se n’amaguen. És cert que alguns l’anomenen amb algun altre nom, però ho fan per desconeixement o per inèrcia. L’idioma és part de la nostra manera de ser, com tenir els ulls marrons o dur els cognoms de la família. Que els pares vulguen que els seus fills sàpiguen escriure en la llengua pròpia no és de dretes ni d’esquerres: és natural. (Segueix)
(Aparegut a Temps de Franja núm.71, columna «L'Esmolet», el gener de 2007)
Diumenge al matí. Mentre preparo els esmorzars vaig sentint la ràdio. «La foto del programa», dos minuts d"entrevista a algú que passa pel carrer. «On va ara, si és tan amable…» i la resposta «...no entiendo el catalan, pero el español sí». En Solà li pregunta –en castellà– d'on és i l'home que d'alemanya, que li agrada molt Barcelona i que fa anys que hi viu. Aleshores el presentador suggereix que ja deu entendre el català. El vianant es desfoga. «No, porque me obligan». I es queixa que la gent li parla català sempre i arreu, a les botigues, a l'ajuntament, a les escoles. (Segueix)
(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 21 de desembre de 2007)
La neboda d’una bona amiga està fent un treball de recerca sobre la situació del català al Matarranya. Ens ha demanat l’opinió a diverses persones, la qual cosa m’ha permès cavil·lar sobre el tema. Les meues conclusions no són gens optimistes. Malgrat el fet que hi ha l’índex més alt de coneixement de la llengua de tot el domini lingüístic, també hi ha una suma de factors que faran capgirar la situació en molt poc temps:
Aquest diumenge hem pujat de matinet fins el mas d'Omella. És una bella passejada, amb un desnivell discret que permet la conversa sense gaires esbufecs. L'indret és privilegiat, doncs s'hi domina una panoràmica extensíssima. Torredarques queda allà baix, embolcallada de fumerols evanescents. Dels altres masos –Arrufat, Pau i Joan Pons– ens arriba l'enrenou del bestiar, que no coneix dies de festa. És també un lloc estimat per la Cèlia, doncs hi van fer de mitjers sos iaios i besavis, i sa mare hi visqué fins que es va casar. Quantes peripècies podrien explicar aquestes pedres!
(Segueix)
(Aparegut a Temps de Franja núm.70, columna «L'Esmolet», el novembre de 2007)
L’altre dia, en una dilatada tertúlia sobretaulera, l’amic Sesé, àvid lector –i musicador– de versos, tragué el tema dels poetes franquistes amb valor literari. Feia una mica d’angúnia atorgar adjectius elogiosos a l’obra d’escriptors que van donar suport a un règim tan funest. Tanmateix, és cosa sabuda que una obra mestra pot haver estat gestada per una persona amb idees execrables. O per algú que ens és antipàtic. Un cas paradigmàtic és el de L.F. Céline, autor de l’excel·lent «Viatge al fons de la nit» i també anti-semita col·laboracionista del règim de Vichy.
Enguany, com ja és tradició, vam trobar-nos la majoria dels columnistes del 'Viles' i 'Lo Cresol'. El lloc va ser a la posada Guadalupe de Mont-roig, la data, el quatre d'agost. Feia goig de debò veure una taula tan llarga i ben avinguda. Després de dotze anys –què de pressa passa el temps!– els nostres articles continuen sobrevivint en el seu raconet, com els gals d'Astèrix davant l'Imperi. (Segueix)
